Bona nit, el company Jose en l'apartat d'efemèrides ha posat un retall de premsa de l'any 56, l'onze de febrer d'aquell any es va llevar amb tots els rius que donen al mediterrani congelats!, era la segona pulsació freda, encara quedava la tercera del dia 18. Molt diferent de la situació d'aquest any....
Però el que em va cridar l'atenció va ser el récord de fred de l'estany Gento amb 32 sota zero, vaig creure que podria ser per efecte del vent però el company Josep Emili m'ho va desmentir, perseverant he estudiat la topografía i la relació amb el vent en aquella alçada d'aquell dia i he trobat una coïncidència amb dues altres situacions similars, una nevada l'any passat a la Vall d'en Bas en situació de sud on la cota de neu era de 800 m, i que al saltar a la Vall d'en Bas va baixar fins el fons de vall.
L'altre cas el vàrem debatre amb Herman fins a treure'n l'entrellat, en situacions de SW la nevada que salta per damunt de Monte Perdido a la vall de Pineta baixa també fins el fons de vall, contradint els esperats fogonys!.
El que caracteritza les tres situacions es que es tracta de vent que salta una muntanya i a l'altra banda es troba una vall tancada, vent de SW saltant a Pineta, del S saltant a la Vall d'en Bas i de NNW saltant a l'estany Gento:
20190130_200133~3.jpg
En aquest esbós les línies blaves simbolitzen els vents del NNW que es vinclen al saltar per damunt del cim de Peguera a 2942 msnm.
Aquest vinclament sobre una vall tancada provoca una succió vertical que ocasiona una depressió atmosfèrica local.
No he trobat informació sobre si va nevar allà adalt en aquell episodi, a Catalunya va ser una situació seca, però allà adalt la lògica em fa pensar que sí va precipitar, aleshores el que he observat a Pineta i la Vall d'en Bas es que quan precipita en aquestes situacions concretes no es genera fogony, sino que la precipitació sobre tot l'amfiteatre muntanyós genera uns catabàtics que ajudats per la depressió local poden descendir sense reescalfar-se (sense patir fogony).
Alhora, la succió vertical del xorro en alçada es compensada per aquests catabàtics, aquests baixen freds pels marges fins el fons de vall mentres que pel centre puja l'aire succionat.Aquest mecanisme es el que permet en aquestes situacions concretes que l'aire fred de les parts altes pugui descendir fins el fons de vall sense reescalfar-se com seria lògic de pensar, així, el 2 de febrer del 1956 l'aire extraordinàriament fred dels cims de les muntanyes va poder baixar fins la cota 2143 de l'estany Gento, quan a la resta de la serralada a aquella cota la temperatura seria de -26 graus, sis graus més alta que la que es va assolir a l'estany Gento!
Explicacions en podríem trovar moltes i e cert és que tants anys després d'aquell episodi, es fa difícil poder-ho saber amb certesa.
Jo potser apostaría més per una explicació molt més senzilla i és l'efecte dipòsit fred. Només que aquella nit matinada en que es va donar aquell valor de temperatura, el vent hagués estat en calma per unes hores en aquella vall per que per la seva direcció, la del vent, la vall quedava arresserada del mateix, la capacitat de dipòsitar-se aire fred en aquella vall que és força tancada ha de ser tremenda.
A la imatge pots veure com queda l'estany d'enfonsat i per tant, amb vent en calma podría explicar l'extraordinari dipòsit de fred que es pot produir. Però clar, a saber si será o no aquesta la explicació malgrat sigui creible.
2-2-3-4.jpg
