Bona tarda a tothom,
Fa temps que dono voltes a la gestió dels Es-Alert a Catalunya i crec que hem arribat a un punt preocupant que cal dir BEN ALT I BEN CLAR.
Diumenge de Rams, amb avís vermell per vent a la Cerdanya, familiars meus hi van anar igualment i van ignorar completament l’alerta. No va passar res greu, però precisament aquest és el problema: quan s’alerta massa, la gent deixa d’escoltar. L’efecte “Pere i el llop” ja no és cap teoria, és una realitat. Ja es una realitat I NO HO VEU NINGU.
I el més greu és que, un any i mig després de la DANA de València, continuem pràcticament igual que el primer dia. No hi ha hagut cap ajust fi, cap autocrítica visible ni cap intent real d’equilibrar el sistema. Mentrestant, es continua repetint el mateix argument fàcil: “és per culpa de la DANA”. Doncs no, o almenys, no només.
Les dades parlen per si soles:
En aquest any i mig, Catalunya ha enviat prop d’un centenar d’Es-Alert, mentre que la Comunitat Valenciana, zona 0 de la catàstrofe, n’ha enviat una vintena. És a dir, Catalunya ha enviat 5 VEGADES MÉS alertes que la zona més afectada. Això no és precaució ni aprenentatge, això és un problema de model.
De fet, tampoc és nou. Ja ho vam veure amb la pandèmia del covid 2020-2022 : Catalunya va ser de les comunitats amb mesures més estrictes i durant més temps. Per exemple, va ser la comunitat autonoma que va mantenir durant mes temps el toc de queda.
És el mateix patró de sempre: política de risc zero, sobrereacció i dificultat per sortir-ne. I la història ens ensenya que aquestes dinàmiques no són sostenibles.
El cas precisament de la Xina amb el “covid zero” és un exemple claríssim: pot aguantar un temps, però acaba caient pel seu propi pes.
El que més em preocupa és que tinc la sensació —sense proves, però amb indicis— que en lloc de corregir, es podria anar a més. Es parla d’ampliar l’ús de l’Es-Alert estrident a fenòmens que no són imminents ni extrems: temps violent de nivell SEVERE, no EXTREME , calor extrema però amb risc lent i progressiu, o situacions de risc d’incendi que no compleixen criteris de perill immediat. Si això es confirma, el problema no es reduirà, s’agreujarà. I s'agreujara molt.
I mentrestant, ningú parla dels efectes secundaris. En el meu cas, amb TEA i hipersensibilitat acústica, aquestes alertes estridents tenen un impacte directe en la meva salut mental. I com jo, hi ha més gent. I ningu coneix la paraula EMPATIA.
Recordo durant la 6a onada de covid o onada d'Omicron (Nadal 2021-22), l'ultima onada pandemica abans de la "gripalitzacio" del covid i l'aixecament de practicament totes les mesures sanitaries a la primavera del 2022, que les vigilies de Nadal les dades epidemiologiques eren força preocupants i venien les Festes de Nadal i Cap d'Any, amb trobades familiars en espais interiors que podien contribuir a agreujar la situacio epidemiologica.
I recordo que l'aleshores conseller de Salut Josep Maria Argimon, en ser preguntat en roda de premsa per les Cavalcades de Reis, va dir
"Tal com estan les dades epidemiologiques ara mateix, el que hauria de dir es que he de prohibir les Cavalcades de Reis amb tantes aglomeracions i on no es poden garantir les distancies. Pero no ho fare. Les Cavalcades de Reis es faran. Tots hem sigut canalla, la IL.lusio dels Reis dura pocs anys, i l'any passat ja no es van poder celebrar les Cavalcades de Reis. Nomes demano que la poblacio sigui responsable i porti la mascareta".
Sí senyor, aixo es TOTA UNA LLIÇO D'EMPATIA QUE MAI MES OBLIDARE. Aquesta reflexio hauria de servir de precedent i aprenentatge. Una restriccio no es pot fer nomes amb dades tecniques fredes i inhumanes, tambe s'han de tenir en compte els efectes secundaris.
A més, hi ha una idea que crec que s’està obviant completament: els dols col·lectius no es resolen amb el temps, es resolen amb confiança i amb fets. Va passar amb el desbordament del riu Túria a l'octubre del 1957 i el Plan Sur, o amb la gran marea d’Holanda del febrer del 1953 i el Delta Works. Fins que la població no veu que s’ha après i que hi ha un sistema equilibrat, el dol i el trauma no es transformen en memòria.
Potser hi ha una finestra d’oportunitat amb el possible sistema secundari d’alertes menys estrident que podria arribar a la tardor o cap a finals de 2026. Si es fa bé, podria ser un punt d’inflexió, com ho van ser les vacunes durant la pandèmia. Però si no s’acompanya d’un canvi de criteri, no servirà de res.
Perquè la realitat és molt simple: mentre a Catalunya no s’aconsegueixi un equilibri real entre informar i alarmar, el debat social no baixarà, la credibilitat del sistema continuarà erosionant-se i el dol col·lectiu seguirà encallat i la rabia se seguira acumulant. Només quan el sistema sigui previsible, proporcional i basat en criteris clars, això es podrà estabilitzar.
Personalment, i com a reflex d’aquesta situació, a partir de demà Dijous Sant marxaré uns dies fora de Catalunya fins Dilluns de Pasqua, i ja he reservat les vacances d’estiu fora. No és casualitat: no penso fer vacances en un lloc amb una política tan excessivament estricta i imprevisible. Ni parlar-ne.
Encara som a temps de corregir el rumb. Però cal fer-ho JA, IMMEDIATAMENT. I dubto molt que es façi a temps.
