El que dona por son activistes climàtics pseudopsicolegs, que es pensen en possesió de la veritat absoluta pregonant que es veritat i que es mentira o dubtos ,aqui al forum i en grups de whatsapp,autoanomenant-se lider dels participants,uns pocs sense criteri que es creuen a ulls tancats el que li diu una persona Omphalopsy Choi i que ja va ser expulsat d'aquest forum als inicis per egocentric i que es va canviar el nick per passar desapercebut i tornar 
.Tornant al tema que ens interessa,per molts videos que hi hagin de Javier Martin Vide,no vol dir que tingui rao en tots.
Que m'expliqui Javier Martin Vide perque la NASA diu això,hi han mecanismes atmosferics que els cientifics desconeixien,per això ja pot haver-hi el totpoderos consens cientific en allò del C.C.A, que amb el pas dels anys es demostra que van sortint descobriments que llença per terra la teoria respecte aquest tema de la destrucció de la capa d'ozó:
Matitzo,mes que llençar per terra,es descobreix aquest mecanisme que ara hauran de tindre en compte i estudiar si intervé els anys que el forat de la capa d'ozó es mes petit sembla que de forma estacional.
Pues resulta que los científicos de la NASA con la boca pequeña tienen que reconocer que simplemente un cambio en la circulación atmosférica ha sido capaz de producir el agujero de ozono mas pequeño de los 40 años de los que hay registro. Por cierto un período de observación realmente corto para ser esclarecedor. Susan Strahan, que trabaja en NASA Goddard, afirma que realmente es un raro episodio que intentan aún comprender pero no se intenta relacionar en cualquier caso con cambios climáticos.
El forat d’ozó del 2019 és el més petit del rècord del seu descobriment.
Els patrons meteorològics anormals a l'atmosfera superior a l'Antàrtida van limitar dràsticament l'esgotament de l'ozó a setembre i octubre, amb la qual cosa es va produir el forat d'ozó més petit des de 1982, segons han informat avui científics de la NASA i NOAA.
6,3 milions de milles quadrades (16 milions de quilòmetres quadrats) el 8 de setembre, i després es van reduir a menys de 3,9 milions de milles quadrades (10 milions de quilòmetres quadrats) durant els restants de setembre i octubre, segons mesures de satèl·lits NASA i NOAA. Durant el període de condicions meteorològiques normals, el forat d’ozó creix normalment fins a una superfície màxima d’uns 8 milions de milles quadrades a finals de setembre o principis d’octubre.
"És una gran notícia per a l'ozó a l'hemisferi sud", va dir Paul Newman, científic principal de Ciències de la Terra del Centre Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland. "Però és important reconèixer que el que veiem aquest any es deu a les temperatures estratosfèriques càlides. No és que una carretera atmosfèrica estigui en vies de recuperació ".
L’ozó és una molècula altament reactiva de tres àtoms d’oxigen que es produeix naturalment en petites quantitats. A una superfície aproximada de setze a 25 milles sobre la superfície de la Terra, en una capa de l’atmosfera anomenada estratosfera, la capa d’ozó és un protector solar, protegeix el planeta de la seva radiació ultraviolada nociva que pot causar càncer de pell i cataractes, suprimeix els sistemes immune i perjudica les plantes.
El forat de l'ozó de l'Antàrtida es forma durant l'hemisferi sud a finals d'hivern a mesura que els raigs del Sol comencen a produir reaccions que esgoten l'ozó. Aquestes reaccions involucren formes químicament actives de clor i brom derivades de compostos originats per l’home. Es produeixen les reaccions químiques i químiques que es produeixen a les capes estratosfèriques fredes. En núvols estratosfèrics càlids i menys polars, i no persisteixen tant de temps, limitant el procés d’esgotament de l’ozó.
La NASA i NOAA controlen el forat d’ozó mitjançant mètodes instrumentals complementaris.
Els satèl·lits, que inclouen el satèl·lit Aura de la NASA, el satèl·lit NOAA Suomi de la NASA per a l’òrbita polar o el satèl·lit NOAA i el satèl·lit conjunt Polar Satèl·lit NOAA-20, mesuren l’ozó des de l’espai. El microones de sorra de microones del satèl·lit Aura també significa nivells de clor que destrueix l'ozó a l'estratosfera.
Al Pol Sud, el personal de NOAA llança globus meteorològics que transporten "sondes" de mesura de l'ozó que mostren directament els nivells d'ozó a l'atmosfera. La majoria dels anys, almenys alguns nivells de l’estratosfera, la regió de l’atmosfera superior on normalment es troben les majors quantitats d’ozó, es troben completament desproveïts d’ozó.
"Aquest any, les mesures d'ozonesondees al pol sud no van mostrar cap porció de l'atmosfera on es va esgotar completament", va dir el científic atmosfèric Bryan Johnson al laboratori d'investigació del sistema terrestre de NOAA, a Boulder, Colorado.
Es diu que és la tercera vegada en els darrers 40 anys que es va esgotar l’ozó, va dir Susan Strahan, una científica atmosfèrica de la University Research Association Association, que treballa a la NASA Goddard. Va dir que els patrons meteorològics similars a l'estratosfera de l'Antàrtida del setembre del 1988 i el 2002 van produir forats d'ozó atípicament petits.
"És un fet rar que encara estem tractant d'entendre", va dir Strahan. "Si l'escalfament no hagués passat, probablement hauríem de mirar un forat d'ozó molt més típic".
No hi ha cap connexió identificativa entre l'ocurrència d'aquests patrons únics i els canvis en el clima.
El forat de l’ozó del 2019 és típicament modest al setembre, però aquest any van ser inusualment forts, escalfant dràsticament l’estratosfera de l’Antàrtida durant el temps central per a la destrucció d’ozó. A una altitud aproximada de 20 quilòmetres (20 quilòmetres), les temperatures durant el setembre van ser de 29 graus F (16 ºC) més càlides que la mitjana, la més càlida del registre històric de 40 anys de setembre per un ampli marge. A més, aquests sistemes meteorològics van afeblir el vòrtex polar de l’antàrtida, enderrocant-lo el seu centre normal sobre el pol sud i reduint el fort corrent de jet de setembre al voltant de l’Antàrtida des d’una velocitat mitjana de 161 milles per hora a una velocitat de 67 milles per hora. Aquesta rotació de vòrtex alentidor permet que l’aire s’enfonsi a l’estratosfera inferior on es produeix l’esgotament de l’ozó, on va tenir dos impactes.
Primer, l’enfonsament va escalfar l’estratosfera inferior de l’Antàrtida, minimitzant la formació i persistència dels núvols poliestratosfèrics que són un ingredient principal en el procés de destrucció d’ozó. En segon lloc, els forts sistemes meteorològics són conduïts a una latitud més alta en altres llocs de l'hemisferi sud fins a la zona superior al forat de l'ozó de l'Antàrtida. Aquests dos efectes són molt més alts que els nivells normals d’ozó sobre l’Antàrtida en comparació amb les condicions del forat d’ozó presents habitualment des de mitjan anys vuitanta.
A partir del 16 d’octubre, el forat d’ozó per sobre de l’Antàrtida es manté petit i estable i s’espera que es dissipi en les properes setmanes...
